COR PERDUT

Encara em sent estranya.

No se com vaig poder fer això. Supose que seria per l'inconscient que vaig anar.

Ara sent com el seu cos jau en el meu interior.

El meu cos es sent estrany. És com si engendrara un ser viu a què estime, dins de mi.

Encara em sent estranya.

No se'l que vaig fer. Cada vegada que observe en la meua ment el record d'aquell sopar em sent com un insecte enganyat per una aranya, la qual ha fet que la bestiola caiga en la seua trampa per a així devorar-ho.

Encara em sent estranya, per la qual cosa he hagut d'eixir a la contornada del castell, als jardins. Necessitava allunyar-me del meu marit. El dimoni s'ha apoderat d'ell. Ara la brisa que feixota els matolls i les flors calma la meua sufocada pell.

No! No! No! De la meua ment no se separen les orroroses imatges del ganivet tallant junt amb el tenidor la carn, el seu cor.

Com no vaig poder adonar-me?

Ara el meu ser no pot viure sense la seua absència, amb les esplosives imatges en la meua ment i amb el mateix diable deambulant per les meues habitacions.

Em sent estranya, encara em sent estranya.

No sé com seran els pròxims dies amb esta pesada càrrega arrossegant-la per sempre, és quelcom inoblidable.

I el meu marit? Com va poder fer açò presa dels zels? Mai vaig imaginar que arribaria fins a tal punt. Fins a tal punt de col·lisió en la seua ment, de bogeria en el seu interior, perquè no hi ha una altra definició per a cosa tan greu com la que ha fet. No satisfet amb la seua mort, fer-me menjar el seu cor a mi, Surimonda.

Encara em sent estranya a l'escoltar el meu nom, perquè només ho escolte dita através dels seus llavis, ara quiets i no es tornaràn a moure mai.

Una plora recorre tota la meua cara, des de l'inici dels meus clacats fins a la meua barbeta.

Pense en el que podria ser el meu futur i m'afone. Sincerament no puc viure.

Una altra plora recorre ara la part dreta de la meua cara.

Em sent estranya pensant en l'única decisió que he pres, l'única i irremovible.

Acabaré amb tot açò d'una forma radical.

Només se'm passa una paraula per la ment: Mort.

Així estaré amb el meu amat per a tota l'eternitat, mai separats per quelcom que existisca i ens espante com ha sigut la mort. En eixe lloc, el cel, res ens separarà.

Espera'm Guillem.